“L’ideal seria que no existeixi l’ambient, que qualsevol persona mostrés el seus sentiments a qualsevol lloc”

Miquel Iceta, diputat socialista al Parlament de Catalunya i portaveu del PSC, va fer pública la seva homosexualitat ja farà uns anys quan encara era diputat a Madrid. La seva “sortida de l’armari” va ser molt comentada per tots els sectors polítics del país. Però... com va viure en el passat la seva homosexualitat?

Vaig agafar el tren que sortia de Vic a les 15:20h i que arribava a Barcelona cap a les 16:45h. Durant el trajecte, a més de preparar-me i de rellegir-me totes les preguntes que faria al meu entrevistat, anava resant per a que el tren no arribés amb retard. No obstant, les meves oracions no les va escoltar ningú. Així que vaig arribar fora d’hora a Sants.

No havia estat mai a un lloc com aquell. Em va sorprendre i també intimidar tota la seguretat que allà hi havia: dipositar el DNI, passar el detector de metalls, demanar permís per a que es puguin obrir les portes... Això encara em va posar molt més nerviós. No obstant, la simpatia i l’amabilitat de la secretària de l’entrada em va calmar una mica:

-El sr. Iceta es troba a la quarta planta, macu.

Vaig pujar les escales tot suant. Durant l’interminable trajecte, anava fent-me una petita visió de com seria Miquel Iceta, com em rebrà, on hi anirem...

En arribar a la quarta planta, la seva secretària, des de lluny, em va cridar:

-Marcos? Marcos?

Ella em va rebre amb un somriure i ambdós ens vam donar la mà. Acte seguit, em va acompanyar a l’habitació del costat; allà hi era Miquel Iceta, el meu entrevistat.

La meva primera prova de foc per descobrir la meva capacitat periodística acabava de començar...

Espanya avui en dia es un paradigma en quant a drets humans, drets civils i de llibertats. Però aquesta Espanya no fa molt temps era tot el contrari. Com recorda la seva homosexualitat a la infantesa?

Vaig començar a tenir alguna noció de què era homosexual allà cap als 14 o 15 anys i cap als 18 i 19 ja estava totalment convençut. En cap moment vaig tenir cap situació d’homofòbia però també he de dir que això no ho havia comentat a ningú. Va ser més endavant quan ja vaig comentar-lo a els meus amics més íntims. En cap moment vaig tenir cap sensació de rebuig, ni a l’escola ni al barri on em trobava.

Tinc entès que va tenir una núvia, oi?

Sí, sí. Més que núvia m’agradaria dir-li núvieta. Vam estar poc temps i des d’un principi ja veig veure que la cosa no funcionava.

Va tenir núvia o nuvieta, com diu vostè, per alguna pressió?

No, tot el contrari. Ningú em va pressionar degut a que intuïssin la meva homosexualitat. Però des d’un principi ja vaig veure que les xicotes no eren cosa meva.

Respecte a la seva adolescència, quan va conèixer l’anomenat ambient?

Ara no t’ho sabria dir amb exactitud però cap als 80 vaig començar a freqüentar aquests llocs. He de dir que fins que no vaig estar en contacte amb altres joves homosexuals no vaig tenir l’oportunitat d’anar per aquests llocs destinat a públic homosexual. El conèixer a joves gais durant el principi de la meva militància en el PSC em va obrir les portes cara aquest mon.

Parlant de l’ambient, va reconèixer la seva homosexualitat a un bar anomenat Punto, un bar situat al gaixample barceloní.

Sí, sí. Allà vaig declarar públicament la meva homosexualitat. Vaig comentar la intenció amb la meva parella i a aquesta li semblà molt bona idea. Em va donar suport en tot moment.

Hi havia ambient a la transició?

Ja hi havia durant els últims anys del franquisme ja hi havia llocs d’ambients on gent que formava part d’un cercle molt tancat hi anava freqüentment. Va ser cara als anys 80 quan van aparèixer molts llocs on podies mostrar els teus sentiments obertament sense que ningú et jutgés.

Quins llocs de l’ambient barceloní a la transició freqüentava?

A Barcelona, hi havia una discoteca anomenada “la Luna”, després un bar anomenat “Babel” i, finalment, també hi anava molt a fer unes copes a un local anomenat “Kiss”, a la plaça Joanic.

Però la Plaça Joanic ja no està situat en el gaixample, barri on ara per ara es troben la majoria de locals homosexuals.

No, no, el gaixample ve després. Abans els bars d’ambient estaven molt dispersats, molt escampats. Això del gaixample es va produir al voltant dels 90.

Pensa que aquesta concentració de locals destinats a persones homosexuals en un mateix barri es idònia? A Madrid, per exemple, existeix el famós barri de Chueca on es concentra la majoria d’oci i locals homosexuals. Aquí a Barcelona la cosa es més diferent ja que estan molt més escampats per la ciutat.

De fet, hi ha una concentració important al gaixample però hi ha d’altres que no estan en aquest lloc. L’ideal seria que no existeix l’ambient, que qualsevol persona mostrés el seus sentiments a qualsevol lloc. D’aquesta manera no existiria l’ambient. La realitat és que com a altres coses es produeix una concentració. A mi personalment m’agrada passejat per barris on no hi hagi una gran concentració però on que els homosexuals siguin visibles. Barcelona, en aquest cas, s’ha obert molt i s’ha posat com a ciutat paradigmàtica en quant a drets i a llibertats per mostrar els sentiments. No obstant, sempre hi ha excepcions; un dia, per exemple, havia quedat amb un amic a un bar i pel fet de donar-nos dos petons ens van cridar l’atenció.

Fa dos dies, a un article de la Vanguardia, es va publicar que Barcelona és la segona ciutat escollida pels homosexuals a l’hora de passar les vacances i diferents estades. Per què creu que això és així?

En primer lloc per l’ambient de tolerància i de respecte que es respira a la ciutat. A més a més, Espanya en quant a llibertats personals és un important reclam en tot el mon; és el tercer país del mon en reconèixer les parelles homosexuals. Per altre banda, el clima i, com ja he dit abans, per tota aquesta tolerància que es respira a la capital catalana.

Per acabar, sr. Iceta, m’agradaria que em respongués a una d’aquestes afirmacions: s’ha fet molt en quant als homosexuals i les seves llibertats o encara queda molt per a fer?

Qualsevol pas enrera, ara per ara, seria mol negatiu. A espanya, en quan a lleis s’ha fet moltíssim però en quant a educació i societat que encara molt per fer.

Un libro explora los tabúes de la homosexualidad en Hollywood

Los homosexuales siempre han tenido una presencia vital en Hollywood, dentro y fuera de la pantalla. ‘Hollywood Queer’ (Ed. T&B), del periodista Leandro Palencia, hace un recorrido biográfico y temático por la historia de las sexualidades cinematográficas gay, lesbiana, bisexual y travesti.

Este recorrido biográfico y temático deja claro que siempre han sido una comunidad influyente y poderosa en la que actores, bailarines, directores, diseñadores, peluqueros, modistos, maquilladores y productores se esforzaban por aparentar ser ‘normales’ y tenían como norma la discreción para no ser excluidos de la sociedad del celuloide.

Cuenta Leandro Palencia que el Hollywood clásico estaba fascinado y obsesionado por cómo representar la homosexualidad, y recuerda que el primer estereotipo homosexual está en ‘Judit de Betulia’, de Grifftih (1913). Este repaso sobre los secretos y mentiras de la meca del cine respecto a los homosexuales rememora como en la época dorada del cine se les llamaba «amigos perfumados» y «hombres del crepúsculo» y que durante décadas la homosexualidad, más que invisible, era tabú en la gran pantalla. Así, cuando se representaba era indirectamente y con estereotipos homófobos. Afeminados esnob, esteta impecable, peluquero, fotógrafo de moda, el chismoso, el ridículo y la profesora solterona eran los habituales.

«Hollywood siempre ha considerado lo homosexual como veneno para la taquilla, incluso ahora persiste la idea de que un actor-actriz abiertamente homosexual está acabado porque nadie creerá en el/ella como ’sex-symbol’ o galán para el otro sexo», declara el escritor, que subraya que lo que manda en la meca del cine es el negocio.

Las parejas homosexuales deben cobrar la pensión de viudedad

El Tribunal Europeo dice que negar este derecho supone "una discriminación directa por motivos de orientación sexual"

¿Tienen derecho las parejas de hecho homosexuales a recibir la pensión de viudedad? Según el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, sí, aunque en muchos países europeos el matrimonio esté limitado a las parejas heterosexuales y las pensiones de viudedad sólo se cobren cuando la persona que fallece había contraído matrimonio. La Corte europea, con sede en Luxemburgo, dictaminó ayer en una sentencia sin precedentes que negar la pensión de viudedad a una persona homosexual cuando fallece su pareja de hecho supone "una discriminación directa por motivos de orientación sexual".

Con este fallo, vinculante para todos los estados europeos, los jueces comunitarios equiparan los derechos de las parejas homosexuales a los de las heterosexuales para aquellos países de la UE donde la igualdad aún no está garantizada, lo que supone un paso hacia delante en materia de derechos civiles en el ámbito europeo.

En Alemania la ley niega el matrimonio a personas del mismo sexo, pero en los últimos años ya se han ido igualando los derechos de los matrimonios a los derechos de las parejas de hecho. Aun así, la sentencia reconoce que el régimen de pensiones alemán supone "una discriminación" hacia las parejas formadas por gais o lesbianas.

Este fallo supone un precedente, pero en España tendrá un efecto nulo ya que las leyes españolas, pioneras en derechos de los homosexuales, no dejan lugar a un caso similar: las personas del mismo sexo pueden contraer matrimonio igual que las heterosexuales y las parejas de hecho tienen derecho a cobrar pensión de viudedad.