Dos anys sense fum?

Ja portem més de dos anys des de l’entrada en vigor de la llei antitabac proposada pel govern al 2005. Podem veure un dels spots que va fer el Ministeri de Sanitat i Consum per donar a conèixer la nova llei:

En aquest temps s’han produït canvis molt significatius, no tant en termes de consum, sinó en qüestions socials.

Els fumadors han acceptat mesures que en el moment d’aprovació de la llei van fer posar el crit al cel a més d’un. Ara, es impensable encendre una cigarreta a un restaurant que no tingui un recinte habilitat, els bars petits estan atapeïts i els superiors a 100 metres han hagut d’enginyar-se-les per crear un espai sense fum.
Un fet semblant passa a les empreses on els empleats han de sortir del seu lloc de treball, en molts casos al carrer, per tenir la seva dosi de nicotina.

Fins i tot, a llocs d’oci com discoteques, on la mesura va caure com una gerra d’aigua freda, ja no cal estendre la roba quan arribes a casa.

Segons el govern, aquesta mesura ha fet baixar el consum de tabac en un 3% i es calcula que 500.000 fumador han deixat l'hàbit en aquest temps. Pels que encara continuen amb el vici, es creu que han reduït el nombre de cigarretes i que han adquirit una consideració més gran dels riscos que comporta.

Per contra, aquesta llei no ha estat tan controlada com en un primer moment es va pensar. I és que aplicar aquesta mesura en un país on hi ha un bar per cada 125 habitants és una tasca que requereix molta infraestructura.

Tot i les dades favorables que presenta el govern, la llei antitabac no ha estat imposada de la mateixa manera a les diferents regions de l’Estat. A Catalunya han tingut lloc la meitat de les inspeccions que s’han realitzat a tota Espanya mentre que a València i al País Basc no se n’ha fet cap. Això es degut a què aquestes comunitats encara no s’han posat d’acord amb el govern per saber qui té les competències per poder aplicar la llei. A més, altres regions com les Illes Balears ja tenien una política antitabac anterior a la llei.

En termes més específics, la normativa vigent no s’aplica com hauria. Així, centres d’oci o hostaleria tenen zones per fumadors molt superiors a les marcades pel govern i s’acostumen a aplicar lleis pròpies com permetre fumar a l’establiment a partir d’una hora determinada o en una zona que no està separada físicament de les zones “lliures de fum”. Així ho denuncia la cap de llista del Partido de los No-Fumadores, Ana Berne.

Aquesta situació també la corrobora la directora d’un restaurant al centre de Barcelona que esmenta anònimament que “els seus empleats i, fins i tot, ella mateixa, fumaran on vulguin mentre ningú els digui el contrari”. En aquest restaurant els clients només poden fumar a la terrassa. Cap part de l’establiment està destinada a ser de fumadors. Segons la directora “quan es va crear la llei, tots els empleats havien d’anar al carrer a fumar, però això donava una imatge molt dolenta i tot i que les vendes no es van veure repercutides, la idea d’un restaurant de cuina fresca i mediterrània es veia enfosquida pels empleats fumant a la porta, per això, prefereix que les zones de fumadors siguin les parts no obertes al públic, però que inclou despatxos i parts comunes dels treballadors.

I és que, com hem dit abans, la llei ha produït un canvi sobretot a nivell social. Segons l’estudi SEPAR sobre tabaquisme realitzat per la Societat Espanyola de Neumologia (Separ) s’està fent una molt bona tasca en qüestió de prevenció, cosa que fa que cada cop menys gent s’iniciï en aquest hàbit, però dades de l’estudi indiquen que un 54% dels fumadors ha intentat deixar de fumar almenys en tres ocasions sense èxit i que el 90% d’aquests no han utilitzat cap mena d’ajuda. Del total d’exfumadors que existeixen actualment, el 19% ho van ser després de la llei, però només el 8% van confessar que la llei va influir en la seva decisió de deixar el tabac.

Per moltes barreres que se li posin al tabac, aquest continua essent un dels vicis més estesos a la societat moderna. En especial a Espanya. Què se li pot demanar a un país on només el 15% dels bars de menys de 100 metres han decidit no deixar fumar als seus locals. Pot ser, s’hauria de ser més dràstic i fer entendre que el tabac és el responsable del 90% de les morts per càncer de pulmó o que a Espanya, el 16% de les morts que es produeixen cada any de gent més gran de 35 anys són degudes al consum de tabac.

Però, aquestes dades ja es coneixen, cada caixeta de cartró té 3 requadres negres que així ho recorden, el problema és que aquest avís passa inadvertit per la gran majoria de població que veu com ens autodestruïm per un vici que no deixem, encara que ens posin tots els factors en contra.

Josep Anglada: “no sóc ni xenòfob, ni racista, només dic el que pocs s’atreveixen”

Josep Anglada i Rius, portaveu i fundador del partit Plataforma per Catalunya (PxC), “serà el nou Alcalde de Vic” segons ha manifestat ell mateix en diverses ocasions. El líder del partit, nascut a Vic i profundament enamorat de la ciutat, te molt clar que guanyarà les properes eleccions municipals.

A les darreres eleccions, el seu partit va ser la gran sorpresa, quan van aconseguir 4 regidors a la ciutat. Tot una fita quan parlem d’un partit que tot just acaba de començar la seva trajectòria política. Segons Anglada això es degut a la seva principal promesa electoral: controlar la massiva immigració que ha arribat a la ciutat. “Vic no pot fer front a un volum tan gran d’immigrants que han arribat en els darrers anys”. Les últimes estadístiques sobre població han fet patent aquesta situació i és que un de cada cinc habitants de la ciutat és immigrant. “Això endarrereix el sistema social actual, a part de crear violència i el conseqüent rebuig de la població autòctona”. La filosofia d’Anglada i el seu partit és controlar tota aquesta immigració per tenir la “justa i necessària per la ciutat”. Per tant, en cas de sortir guanyador en els propers comicis “faria fora tota la gent il·legal i controlaria d’una manera molt rigorosa l’entrada d’estrangers”. De fet, la seva intenció és portar a terme una llei que obligui a tots els immigrants que es vulguin empadronar a Vic a fer un curs de ciutadania d’unes 10 hores on els immigrants “aprendrien a comportar-se i a respectar les normes del país on han arribat”. De fet, “haurien d’estar contents d’aquesta idea, ja m’agradaria a mi que em fessin un curs gratuït quan arribi a qualsevol lloc del món” fa saber Josep Anglada.

Totes aquestes idees han provocat que Josep Anglada hagi estat anomenat xenòfob i racista per determinats sectors. Però aquests insults “no m’afecten perquè jo no sóc res d’això, jo només expresso el que molta no s’atreveix a dir i em preocupo més per la gent de casa meva, abans que pels de fora” i segons Anglada és el que la gent vol, perquè si no, no hagués estat tan votat.

A part de la immigració, Anglada també considera que té altres virtuts que el fan diferent a la resta de polítics: “La seva proximitat amb el públic i sinceritat a l’hora d’expressar-se són aspectes al seu favor per donar-se a conèixer tan ràpid i amb tanta eficàcia”. A part, evidentment, d’altres qüestions que també preocupen a la població i que el seu partit polític hi posaria remei una vegada estiguin al govern. I és que el líder de Plataforma no té gaires paraules maques pels seus companys de l’ajuntament, “estan destruint l’essència de Vic”. A més, considera que “són pocs estimats i que estan aprofitant-se dels diners de la gent per les seves pròpies butxaques”. Anglada ha fet una promesa sense precedents: si i ell i el seu partit arribessin al govern, faria baixar tots els sous dels polítics.

Malgrat tot, tots tenim un passat fosc i és que Anglada va formar part d’un partit d’extrema dreta quan tenia 19 anys. Aquell partit tenia unes idees totalment oposades a les actuals, però segons el polític, “aquest passat està allà i no es pot canviar. La gent evoluciona amb els anys i ara creu fermament en les idees que expressa” igualment, aquest fet és un detall que no han deixat passar els seus oponents, cosa que ha provocat encara més crítiques i insults per Josep Anglada. Sobretot, arrel del programa documental que es va emetre a TV3 i on podem veure un extracte a continuació:

Les cartes estan jugades, “Plataforma per Catalunya continuarà amb els seus ideals fins que guanyin les eleccions”. De moment, Anglada només pensa en Vic, Barcelona o fins i tot, Catalunya, però no descarta en un futur obrir camins per Espanya i fundar un partit de cobertura nacional.

Duran i Lleida reapareix a l'escena política a Vic

El cap de llista de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, va aparèixer el passat 22 de febrer a Vic amb motiu de l’inici de la campanya electoral, després d’haver estat operat la setmana anterior d’una extirpació d’un tumor a un pulmó. Duran i Lleida va participar a l’obertura de campanya i va oferir un míting davant d’unes 400 persones de la ciutat. El número dos de la candidatura de la federació nacionalista al Congrés, Pere Macías, va presentar al líder de CiU que va tenir una ovació molt efusiva a l’inici de la seva intervenció i va fer broma sobre el seu estat de salut “Gràcies, que no estic per massa emocions”. En tot moment, va estar arropat des de la primera filera del públic per la seva dona, Marta Colls.

Duran no es va voler perdre aquesta cita amb la capital d’Osona, però va haver d’estar bevent aigua constantment per aclarir la veu. El dirigent nacionalista vol cobrir tota la campanya i en cas de què els problemes de salut no li permetessin, ho faria per videoconferència.

Va tenir un discurs clar i contundent amb el benefici de Catalunya com a objectiu principal. Va criticar a fons els seus adversaris polítics acusant-los d’una campanya bipartidista. Així, va reclamar la màxima força a Madrid per poder “obligar” al PSOE a complir íntegrament l’Estatut de Catalunya. Duran va insistir que, davant dels socialistes, “necessitarem una força per obligar-los a complir aquest pacte d’Estat”. Segons Duran, a Catalunya “mai se’ns ha tingut en compte si no hem estat decisius i forts a Madrid”. “Sempre ens han maltractat, Catalunya mai ha estat respectada, només ho ha estat quan CiU era una força decisiva al conjunt de l’Estat i a la Generalitat”.

Duran i Lleida va demanar el vot assegurant que “necessitem més que mai que ens ajudeu i ningú es pot quedar a casa”. El candidat de CiU també va esmentar que no pactarà amb qui perdi les eleccions perquè seria un acte sense sentit recolzar una mesura on es veuen afectats ells mateixos a Catalunya. El líder de CiU va reconèixer errors i va defensar la família per sobre de tot. També va esmentar que la immigració, massiva a la ciutat de Vic des dels darrers 10 anys, és necessària, però no l’única via per fer sostenible la societat, com esmenten els dos principals partits estatals.

Vídeo: Discurs Duran i Lleida a Vic.

Finalment, el candidat de CiU va reiterar al Govern que, de cara a la negociació del futur sistema de financiació, Catalunya “no demana generositat, sinó justícia”. L’acte va concloure amb la participació de l’Alcalde de la Ciutat, Josep M. Vila d’Abadal, agraint l’assistència del líder de CiU i demanant el vot pel seu partit.

Una noche de ambiente barcelonés

Decido verme con unos amigos a las 12:30h donde siempre quedamos, en la salida de metro de Passeig de Gràcia que da a la Casa Batlló, ya símbolo de nuestras quedadas para salir de fiesta. Una vez allí reunidos, nos dirigirnos lo más antes posible a Aire ya que, a partir de las 12:45h, este pub suele tener una cola considerable.

Aire es un pub-discoteca de ambiente localizado en la calle Valencia justo entre las calles Enrique Granados y Balmes. Dicho local está dedicado al público homosexual femenino. No obstante, está abierto a todo tipo de gente.

Aire tiene una gran fama entre el colectivo homosexual barcelonés por ser un local acogedor, abierto y amplio. Pese a ello, y si lo comparamos con otras salas de fiesta, no es de grandes proporciones pero al tener el techo bastante elevado le da una sensación de amplitud. Además, cuenta con dos barras donde pedir copas y un podium para los espectáculos.

Este local dedicado a lesbianas abre sus puertas antes de las 11 de la noche convertido en un pub para tomar unas copas de manera tranquila. Además, en el centro de la pista se colocan unas mesas y sillas para que puedas tomarte algo de manera tranquila antes de la fiesta. Por otro lado, en una esquina de local, un billar ameniza más tus quedadas con los amigos. Pero a partir de las 12 de la noche, las sillas suelen retirarse debido al gran número de personas que comienzan a entrar. De esta manera, Aire pasa de ser un pub a convertirse en una minidiscoteca.

Una de las fechas más señaladas para acudir a Aire es el primer jueves de cada mes; en estos días, Aire acoge la fiesta Estupendas. En esta noche, toda persona que entra lleva enganchada un número para ser reconocido. De esta manera, si hay alguien en la pista de baile a quien quieras conocer o a quien gastar una broma, puedes acudir a la entrada para dejarle un mensaje. Así, pues, dos veces hasta el cierre, la Dj de Aire, Clara, anuncia por megafonía los números que contienen un mensaje. Es entonces cuando los “premiados” acuden a la entrada del pub para leer el mensaje que les han dejado.

1. Foto: vista parcial de Aire.

El pub cierra sus puertas a las 02:30h de la madrugada. Tan sólo cierra los lunes y de martes a jueves es gratis. Los cubatas no bajan de los 5 €. Los viernes pagas una entrada de 6 € pero con ella entras gratis a Arena.

Una vez hemos salido de Aire, nos dirigimos a Arena, la discoteca gay por excelencia en Barcelona. No obstante, no sólo hay una sala Arena sino que como Arena se conoce a un conjunto de discotecas, todas ellas con un público determinado y con unos horarios concretos. Arena Madre, por ejemplo, situada en la calle Balmes esquina con Diputación, es la sala por excelencia y abre todos los días de la semana. Cada noche tiene una programación determinada; los miércoles, por ejemplo, el público transexual es el que más acude debido a los espectáculos que allí se realizan. Los jueves suelen ser para el público universitario con una música pachanguera. Los sábados la sala se llena de house y los domingos por la tarde, Arena Madre está abierta por la tarde para los menores de edad.

Video: un espectáculo en Arena Madre un miércoles noche.



Video: la puerta de Arena Madre.

Justo al lado se encuentra Arena Classic, en plena calle Diputación. Esta discoteca abre los viernes y los sábados y está destinado al público nostálgico, a aquellas personas que en la denominada “movida madrileña” eran unos adolescentes. Por esta razón, en ella se pinchan canciones de los años 80 y 90, mayoritariamente, con cantantes y grupos de música como Mecano o Alaska.

Justo en plena Gran Vía, entre Balmes y Rambla Catalunya, se encuentran dos salas Arena conectadas entre ellas: Arena VIP y Arena Dandy. Ambas salas abren, junto a Arena Classic, los viernes y los sábados. Ambas están destinadas a un público mixto, tanto homosexual como heterosexual. Podríamos decir que tanto Arena VIP como Arena Dandy son las salas más cosmopolitas y diversas de todas las que hay en el grupo Arena. Con una música actual y muy dedicada al público gay, Arena VIP y Dandy está abierta a todo tipo de públicos. Las dos cierran sus puertas a las 6:00h de la mañana.

Foto: logotipo de Arena Classic.

Video: el interior de Arena Vip con la música de fondo Put Your Hands Up For Detroit.

Vemos como la discoteca Arena (dividida en las cuatro salas que antes he comentado) se llevan la palma de la noche homosexual en Barcelona. No obstante, hay mucha gente que ya reclama un cambio en la noche homosexual de la ciudad catalana; puede que haya muchas salas de fiesta para gays y lesbianas pero todas ellas, en general, son dirigidas por el Grupo Arena ejerciendo como un monopolio en el ambiente barcelonés. Es por esta razón el auge de otro tipo de discotecas destinadas al colectivo gay como Dboy o metro. El éxito y consolidación de estas está por ver.

Mostra un mapa més gran

Mapa: la letra A representa la localización de Arena Madre. Por el contrario, la letra B representa Arena Madre y VIP.

“L’ideal seria que no existeixi l’ambient, que qualsevol persona mostrés el seus sentiments a qualsevol lloc”

Miquel Iceta, diputat socialista al Parlament de Catalunya i portaveu del PSC, va fer pública la seva homosexualitat ja farà uns anys quan encara era diputat a Madrid. La seva “sortida de l’armari” va ser molt comentada per tots els sectors polítics del país. Però... com va viure en el passat la seva homosexualitat?

Vaig agafar el tren que sortia de Vic a les 15:20h i que arribava a Barcelona cap a les 16:45h. Durant el trajecte, a més de preparar-me i de rellegir-me totes les preguntes que faria al meu entrevistat, anava resant per a que el tren no arribés amb retard. No obstant, les meves oracions no les va escoltar ningú. Així que vaig arribar fora d’hora a Sants.

No havia estat mai a un lloc com aquell. Em va sorprendre i també intimidar tota la seguretat que allà hi havia: dipositar el DNI, passar el detector de metalls, demanar permís per a que es puguin obrir les portes... Això encara em va posar molt més nerviós. No obstant, la simpatia i l’amabilitat de la secretària de l’entrada em va calmar una mica:

-El sr. Iceta es troba a la quarta planta, macu.

Vaig pujar les escales tot suant. Durant l’interminable trajecte, anava fent-me una petita visió de com seria Miquel Iceta, com em rebrà, on hi anirem...

En arribar a la quarta planta, la seva secretària, des de lluny, em va cridar:

-Marcos? Marcos?

Ella em va rebre amb un somriure i ambdós ens vam donar la mà. Acte seguit, em va acompanyar a l’habitació del costat; allà hi era Miquel Iceta, el meu entrevistat.

La meva primera prova de foc per descobrir la meva capacitat periodística acabava de començar...

Espanya avui en dia es un paradigma en quant a drets humans, drets civils i de llibertats. Però aquesta Espanya no fa molt temps era tot el contrari. Com recorda la seva homosexualitat a la infantesa?

Vaig començar a tenir alguna noció de què era homosexual allà cap als 14 o 15 anys i cap als 18 i 19 ja estava totalment convençut. En cap moment vaig tenir cap situació d’homofòbia però també he de dir que això no ho havia comentat a ningú. Va ser més endavant quan ja vaig comentar-lo a els meus amics més íntims. En cap moment vaig tenir cap sensació de rebuig, ni a l’escola ni al barri on em trobava.

Tinc entès que va tenir una núvia, oi?

Sí, sí. Més que núvia m’agradaria dir-li núvieta. Vam estar poc temps i des d’un principi ja veig veure que la cosa no funcionava.

Va tenir núvia o nuvieta, com diu vostè, per alguna pressió?

No, tot el contrari. Ningú em va pressionar degut a que intuïssin la meva homosexualitat. Però des d’un principi ja vaig veure que les xicotes no eren cosa meva.

Respecte a la seva adolescència, quan va conèixer l’anomenat ambient?

Ara no t’ho sabria dir amb exactitud però cap als 80 vaig començar a freqüentar aquests llocs. He de dir que fins que no vaig estar en contacte amb altres joves homosexuals no vaig tenir l’oportunitat d’anar per aquests llocs destinat a públic homosexual. El conèixer a joves gais durant el principi de la meva militància en el PSC em va obrir les portes cara aquest mon.

Parlant de l’ambient, va reconèixer la seva homosexualitat a un bar anomenat Punto, un bar situat al gaixample barceloní.

Sí, sí. Allà vaig declarar públicament la meva homosexualitat. Vaig comentar la intenció amb la meva parella i a aquesta li semblà molt bona idea. Em va donar suport en tot moment.

Hi havia ambient a la transició?

Ja hi havia durant els últims anys del franquisme ja hi havia llocs d’ambients on gent que formava part d’un cercle molt tancat hi anava freqüentment. Va ser cara als anys 80 quan van aparèixer molts llocs on podies mostrar els teus sentiments obertament sense que ningú et jutgés.

Quins llocs de l’ambient barceloní a la transició freqüentava?

A Barcelona, hi havia una discoteca anomenada “la Luna”, després un bar anomenat “Babel” i, finalment, també hi anava molt a fer unes copes a un local anomenat “Kiss”, a la plaça Joanic.

Però la Plaça Joanic ja no està situat en el gaixample, barri on ara per ara es troben la majoria de locals homosexuals.

No, no, el gaixample ve després. Abans els bars d’ambient estaven molt dispersats, molt escampats. Això del gaixample es va produir al voltant dels 90.

Pensa que aquesta concentració de locals destinats a persones homosexuals en un mateix barri es idònia? A Madrid, per exemple, existeix el famós barri de Chueca on es concentra la majoria d’oci i locals homosexuals. Aquí a Barcelona la cosa es més diferent ja que estan molt més escampats per la ciutat.

De fet, hi ha una concentració important al gaixample però hi ha d’altres que no estan en aquest lloc. L’ideal seria que no existeix l’ambient, que qualsevol persona mostrés el seus sentiments a qualsevol lloc. D’aquesta manera no existiria l’ambient. La realitat és que com a altres coses es produeix una concentració. A mi personalment m’agrada passejat per barris on no hi hagi una gran concentració però on que els homosexuals siguin visibles. Barcelona, en aquest cas, s’ha obert molt i s’ha posat com a ciutat paradigmàtica en quant a drets i a llibertats per mostrar els sentiments. No obstant, sempre hi ha excepcions; un dia, per exemple, havia quedat amb un amic a un bar i pel fet de donar-nos dos petons ens van cridar l’atenció.

Fa dos dies, a un article de la Vanguardia, es va publicar que Barcelona és la segona ciutat escollida pels homosexuals a l’hora de passar les vacances i diferents estades. Per què creu que això és així?

En primer lloc per l’ambient de tolerància i de respecte que es respira a la ciutat. A més a més, Espanya en quant a llibertats personals és un important reclam en tot el mon; és el tercer país del mon en reconèixer les parelles homosexuals. Per altre banda, el clima i, com ja he dit abans, per tota aquesta tolerància que es respira a la capital catalana.

Per acabar, sr. Iceta, m’agradaria que em respongués a una d’aquestes afirmacions: s’ha fet molt en quant als homosexuals i les seves llibertats o encara queda molt per a fer?

Qualsevol pas enrera, ara per ara, seria mol negatiu. A espanya, en quan a lleis s’ha fet moltíssim però en quant a educació i societat que encara molt per fer.

AL NUEVO ALCALDE DE ROMA NO LE VA EL GAYPRIDE

¿Qué os parece? ¿Creéis que el ejecutivo de Silvio Berlusconi está obsesionado con las maricas? Os pongo en antecedentes: No hace ni una semana que el nuevo primer ministro italiano declaró que era mejor ocuparse “de los transportes que de los homosexuales“, para justificar el intento de cambio de funciones del comisario italiano en la Unión Europea.

En realidad, está desafortunada declaración fue vertida tras inquirir al primer ministro sobre la promesa del anterior gobierno de Prodi de regular las parejas de hecho, entre las que también se encuentran las homosexuales, cuya intención fue objeto de airadas protestas desde la Iglesia Católica y la derecha durante su mandato.

Está claro que trivializar sobre el reconocimiento de los derechos LGTBQ sólo puede considerarse como una irresponsabilidad política enorme; no obstante, sospechamos que el problema del transporte público en Italia es una cuestión mucho más urgente y que revierte sobre la totalidad de la población, porque, por lo que tenemos entendido, necesita una substancial mejora desde hace mucho tiempo.

Pero bueno, no atendamos sólo lo secundario. La noticia que os queremos acercar hoy tiene que ver con otro de los integrantes del nuevo gobierno del presidente con más operaciones de cirugía estética del mundo. Al recién elegido alcalde de Roma, Gianni Alemano (en la fotografía), no le debe gustar demasiado la manifestación del Orgullo, pues ha aprovechado el primer clarito para valorarla muy negativamente.

Estamos "acostumbrados" a escuchar problemas sobre la celebración de marchas del Orgullo en varios países ultra ortodoxos o que han salido recientemente de una situación represiva muy dura. No obstante, que al alcalde de Roma ahora le disguste, no parece tener mucho que ver con el Vaticano, que siempre ha estado ahí y se han celebrado manifestaciones año tras años.

Según recoge la página http://dosmanzanas.com/ , Alemanno ,perteneciente a la coalición derechista de Berlusconi y ex militante de la organización fascista Movimiento Social Italiano, ha manifestado que la marcha del Orgullo LGTBQ es un acto de “exhibición sexual” que hiere la sensibilidad de muchas personas, y ha asegurado que se estudiaran fórmulas para que “no ofenda a nadie“.

En palabras del propio Alemanno: “Respeto a las personas homosexuales, conozco a algunas y no discrimino. Pero me temo que la Gay Pride es otra cosa, un acto de exhibición sexual, y soy contrario a toda forma de exhibición, homosexual o heterosexual. El problema no es un sí o no a la homosexualidad, sino un sí o no a la exhibición“.

Ataque homófobo en una feria de Jerez

Para que después los de siempre sigan diciendo que es una locura educar en la diversidad sexual y afectiva en las escuelas: Las última agresión homófoba ha sido llevada a cabo por jóvenes de menos de veintidós años.

El pasado viernes la asociación Jerelesgay, como recoge la edición digital del diario 20minutos , ha denunciado una agresión homófoba a tres personas ocurrida en los alrededores de la Feria del Caballo de Jerez.


Ver mapa más grande

Según el comunicado del colectivo, los hechos ocurrieron cuando un miembro de la asociación LGTBQ Iguales de Salamanca preguntó a dos jóvenes la dirección de la caseta de Jerelesgay. En ese momento un grupo de cinco personas de edades comprendidas entre los veinte y veintidós años empezó a insultar y agredir al miembro del colectivo salmantino y a los jóvenes que le indicaban la dirección.

Una de las personas agredidas por este grupo de despreciables tuvo que ser trasladada al hospital como consecuencia de las heridas que le produjeron en la cara. La asociación insta de igual manera al Gobierno a poner en marcha la "prometida ley contra discriminaciones".

Jerelesgay considera que este tipo de hechos dejarán de producirse cuando los jóvenes "sean educados en igualdad", algo a lo que a su juicio pretenden "evitar a toda costa los obispos y algunos jueces" cuando "insisten en modificar la asignatura de Educación para la Ciudadanía para hacer invisible la homosexualidad".

La reacción de otras asociaciones, como en este caso la FELGTB, no se han hecho esperar. En palabras de Sylvia Jaen, su Secretaria General “Ya es hora de que dejemos poner objeciones y excusas legales absurdas para no hablar de homosexualidad y homofobia en el colegio. Acabar con la homofobia tiene que ser una absoluta prioridad.”

Nos gustaria recordarle al Tribunal Superior de Justicia Andaluza que mientras no se aborden en la escuela, con claridad y contundencia la diversidad afectivo sexual y la lucha contra la homofobia, las agresiones se seguiran repitiendo.“ Añadió.